Espurnes interiors

... en aquella terra llunyana
de vents bufen revolucionats
s'acabaren els temps de bruixes
la nostra, per fí, ha marxat.

I l'alegria em convida
pels esforços encomanats
canvis assoleixen les fites
per aquelles que has lluitat!

Vola, vola bruixa maleïda
vola, vola sense tornar,
que per una d'amistat
deu n'havíem de penjar.

Vet aquí, la vida
i les voltes que sol donar,
es comença amb envestida
i poc a poc ens deixa anar.

Sal de la mar,
Adéu-siau!

Vida. Ens escata la vida,
dia rere dia sense compassió.

Vida. Pensem amb la vida,
com s'enrodilla i fa compressió.

Vida. Deixem la vida,
quan ens temem que ja no hi som.

Camina que camines
cercant la innocència perduda,
aquella tantes vegades
s'acompanyava de paraules,
endimoniades,
"esta aprenent a viure"

I per molt que t'agradi
no tornarà,
i per molt que l'estimis,
no tornarà,
per molt que l'enyoris,
no tornarà.

No tornaràs,
sols et sentiré per vides contigües
de les que encara no t'han desterrat.
[com sempre, massa tard]

Saps que costa tant despullar-se
treure't totes les capes teixides a consciència
què no en pugui sortir res si no és permès,
ni entrar si no ho tens clar.
Mostrar-te nu tal com ets,
simple i fràgil, davant el teu entorn
on una petita rapinyada fer profundament.
La sinceritat no és empresa fàcil,
ni tan sols, ser sincer amb un mateix
rascam i polim, pensam i triam,
però ella es ven a preu car,
i a vegades no ens agrada el que trobam.
Tenim por d'elegir i la resposta la saps
per això ens enganam,
sempre ha estat més fàcil
que veure la veritat.

Sincerament, és directe,
pla, cru i massa feixuc,
sense floritures, ni voltes per l'esquerra,
clar i segur.

...en coneixeu cap d'aquestes criatures?

Un altre pic hem tornat a entrar dins un nou període de temps determinat. Costum que es repeteix cíclicament, tot i que el temps continua imparable de forma lineal. Res canvia, però ens obliguem a marcar un punt i seguit. He de confessar que aquesta ha estat una de les millors dels últims anys, encara que no fos com voldria, ...però ja esper tan poc. Potser fou per no resistir-me, no ho sé. Me vaig vestir de vermell perquè sé que és el color que més t'agrada. A la fi sopàrem junts després de tants d'anys i la primera rialla va ser per avançar-me a les piano-campanades. Enguany m'he estoviat els desitjos i els propòsits per més endavant, total. Brindàrem, amb bon cava! Reforçàrem les amistats noves i les de tota la vida, d'afegitó les salutacions de cortesia.

Beguérem, fumàrem, ballàrem, riguérem i ens emocionàrem amb els acords d'una vida i amb les cançons que ens agraden. Putes Perras!

Va fer fred, ja ho val, però res que no llevi un bon rock'n'roll. Tornàrem a obrir la porta a l'esperança i ens la menjàrem amb ensaïmada i xocolata. Ja està bé de pensament racional!
A la fi no anàrem d'after, però vàrem estar apunt d'anar al Marroc;-)

Fins un altre, bon any!

Potser mai t'arribaré a dir t'estim,
si me rius un dia de cel gris
i m'agafes de la mà un dimarts,
si m'abraces fins al matí
quan em segrestes les nits llunars.

Estarem bé, ens ennuarem els intestins,
buidarem els pous quan no quedi aigua,
les materem a tots quan siguin morts
i cremarem els deserts quan tan sols en quedi la cendra.
No quedarem darrera, no.
Ningú ens podrà dir res.
Aquesta serà la nostra col·laboració a la destrucció
de la terra que deim estimar.

Avui he somiat amb una professió ficticía,
amb una feina ficticía,
amb una situació caòtica i còmica.
Amb mon pare i un altre conegenut.
Llavors has aparescut tu,
alegre, lleugera i natural
i has trencat aquest silenci
que ja s'esta tornant tant pesat.
I saps què?
M'he despertat.

No n'hi ha pus.

Un dia, quan deixi d'estimar, escriure una cançó de dos enamorats i el seu amor. Xerraré de lo molt que s'estimen, de com viven i de com s'anestesien amb paraules i pigments multicolors. Descriuré tot l'entramat que conforma i possibilita la seva relació, amb aquella il·lusió típica que fa veure les coses tal com són. I el final, com no, serà tràgic, hi haurà sang que tacarà el blanc, perquè el "vivieron felices y comierón perdices" és massa avorrit i manca totalment d'emoció, ans no existeix l'aventura sense l'adversitat.
Quan deixi d'estimar, ja no m'estimaré més, la terra donarà voltes i seguirà sortint el sol.

Et regalaré un llistí amb la direcció de tots els teus temors,
un potet amb sang com a tinta
i una ploma d'espines, per si un cas te confons.
Si vols, hi vas,
mira'l als ulls i..., riu.
Ja m'ho contaràs el sen demà.

[...]

De totes formes, en emprar el líquid vermell,
tres de tres vegades trobaràs el pretèrit de tu,
tres de tres vegades trobaràs la pretensió de tu,
tres de tres vegades et trobaràs a tu.
Res igual o tot diferent,
però recorda a somriure,
no t'angoixis, riu!

Riu cada vegada més i més fort,
fins que la panxa et faci mal,
riu i riu tant fins a perdre la consciència del pensar,
fins que tan sols...
et quedi el viure.

Bsds!

Avui no fan graci les pardalades,
algo crema de dins el cos,
surt el sol enmig de la pluja,
el món a l'enrevès tu.

I es que avui estem tan lluny,
te sent tan enfora
que no hi ha cap hora
que no pensi amb tu.

Una nit sense besades,
un cava sense gas
qui dimonis ha llevat el tap
per deixar-la reposar.

[De tot, els ulls,
la nit, confosa,
després, el nu,
avui, el buit.]

(Amb sonoritat d'Albert Plà)

Asseguts, reposant,
empedrant records
com si fossin paret seca
d'aquelles marjades
clapetjades de verdet.

Tenim, la vista oberta
i la oïda encara més,
no ens miram
però ens sentim
i ja no ens falta res més,
per saber,
que som aquí
i que en pau ens trobam.

Ensumam i oloram
aires de tranquil·litat,
més restem pensant
amb aquells homes d'antany
que asseguts com noltros aquí,
pensaren que l'oli-vera-
seria un bon guany.

Ja ho sé,
no és s'estiu,
ja arriba un poc tard
que hi farem?
som així,
més val ara que mai!

Una cridada des de més enllà de l'amistat,
paraules embolicades de dolçor,
he sentit la trista enyorança un altre cop, com molts,
la llunyania devora l'oïda,
un calfred contra tot(s).

Per què se m'emboira la vista?
què és aquesta brillantor?
neix la llàgrima, es sent l'amor.

Com més a lluny, més aprop,
i com més aprop, més t'estim!

A vegades, és difícil encadenar paraules que defineixin el teu univers.
A vegades, és millor esperar i veure com es desfan els núvols, sense tenir por del ploure.
A vegades, és bona l'aigua que cau per escorrer la tinta i deixar-ho en el record.
A vegades, és com era i es deixa a un racó lluny del sol.
A vegades, tens riure i plorera i vols estar tot sol.

Me perd entre carícies, somriures i besades,
i la veritat, és que no vull trobar-me.
Vull romandre estirat vora tu,
cos amb cos, pell amb pell,
abraçats.
Recorre suaument totes les parts del teu cos fins enlairar-te,
fer-te pessigolles i enganxar-me al teu melic.
Sentir com respires, t'excites i bategues,
tot plegat formant part de l'harmònica simfonia
de l'espai que ens envolta.