Espurnes interiors

Si fos un vell portell

molt bé m'endiumenjaria

per veure't passar, dona exquisida,

arrencar-te un bell somriure

i omplir-te poc a poc d'alegria.

 

Et restaria esperant cada dia

confiant que no vagis a voltar

més aquest bell portell s'esmicolaria

en una polseta esvaïda

com llàgrimes cauen a la mar.

 

Resistiria pluja i vent

sol i hores males de passar

gojós i ben content

contarien llegendes del vell portell

de les vegades que et va estimar.

Els que han fuit,           ja no hi són

ja no recorden,            són recordats

ja no estimen,             però són estimats

ja no sofreixen,            són envejats

ja no riuen,                  són alegria

ja no ploren,               són les llàgrimes

els que ja no hi són,     han fuit

però,                          sempre, hi seran.

M'ho havien contat... m'ho havien explicat, m'havien intentat evocar la sensació de no sentir el pas del temps, del que no importa el que vendrà si ho puc passar al teu costat. Tot i així, no havien arribat mai a tal fi. Ho havien intentat molts de pics, centenars d'interlocutors, milers d'esforços i metàfores a tutiplé, però tot com un fil sense agulla, com un ocell sense bec. En canvi, tu, sens esforç, sense paraula alguna, m'estremeixes amb aquesta sensació convertint un instant en etern.

 El rellotge psicològic està aturat, el temps continua...

...nosaltres també.

La lluna ve, la lluna se'n va,

l'agulla del temps

la devota de la mar,

admira mon amor

i la seva llibertat.

 

La lluna ve, la lluna se'n va,

calenta i lluminosa

sense amputar

el desig de perdre't

i tornar-te a trobar.

 

És tan bona la teva essència,

massa, per deixar-la passar

fruit de tan bella florescència

que torna, torna i torna a voltar!

 

 

Escric... avui escric i descric, potser ja és hora de conferssar-me, doncs tant sovint em pasa, que començ a preocupar-me. Només són uns instants, curts però prorrogables, els que em qued totalment paralitzat, és un temps de no resposta, on perd les facultats de recordar, imaginar, planificar, pensar i no diguem ja, la de parlar. Ni tant sols puc articular el més petit dels sons! La respiració s'atura, ni les parpelles em responen, sembla que m'estic acostant al final, que ja no hi ha volta enrere, que tot el que em restava per fer, quedarà així, sense fer. Però els sentits estan oberts, oberts fins tan ample, sense filtres ni restriccions infinits rajos de llum trenats de sons i olors, visions i pressions penetren i s'espargeixen per tot el meu cos, tancant totes i cadascuna de les portes de sortida. Ben bé, estic tancat en mi mateix, malgrat tot, la sensació és molt agradable. Quí sap si potser això és la felicitat per ella mateixa. Llavors, d'estesiat, recobr l'alé, se'm dibuixa un somriure i no puc fer altra cosa que abraçar-te, més i més fort.

Puc intentar descriure el camí de les paraules

que em condueixen a fins a tu.

Arranquen del més profund de l’ànima

on l’ésser pur és nu,

segueixen, sense espinar-se, el camí dels rosers

giren al cantó de la il·lusió

travessen extenses bellis praderies

que tot l’any llueixen florides

abans d’arribar a l’aeroport desig

i enlairar-se rumb al seu destí,

les efímeres galàxies de les passions

que es creen avui i demà ja no hi són

que es recreen demà, per sempre somiar,

assoleixen allà, un gran “looping” d’intensitat

i enrere deixen meravellosos estels,

trists llumins al teu costat,

per a la fi penetrar-te, oh gojosa!, immensitat.

Si vols una abraçada i m'ho dius amb la mirada

jo te'n donaré, una i una més

si vols una besada i m'ho dius amb la mirada

jo te'n donaré, una i una més

si vols una boixada i m'ho dius amb la mirada

jo te'n donaré, una i una més

perquè això no em fa mal

i a més, és el que m'agrada

compartir amb l'estimada

el meu cor i el cos mortal.

Si m'ho dius amb la mirada, que vols una abraçada

jo te'n donaré, una i una més

si m'ho dius amb la mirada, que vols una besada

jo te'n donaré, una i una més

si m'ho dius amb la mirada, que vols una boixada

jo te'n donaré, una i una més

perquè saps que ets especial

vull sentir-te afalagada

servant tan dolça mirada

des d'avui fins al final.

A vegades, no se sap per quins estranys mecanismes,

hom es troba en un estat de confrontació, 

on no sap com i perquè hi ha arribat

i pel qual es troba atrapat.

Un estat on no lluitar és perdre

i la lluita és per morir;

el premi, l'amor.

Guanyar per perdre,

o perdre per no guanyar.

Avui escric paraules dormides,

paraules plenes de malsons

vomitades després d'un mal dia

ferides d'orgull, mancades d'amor.

Perquè som animal de pell fina

que li costa treure's les espines

per cercar en la dejecció.

Avui els ulls són humils

i aguanten amb cor aquella lluentor

[que un altre dia serien llàgrimes

però avui, ara, ja no.]

[Avui son dos dies

i d'ahir no m'enrecord.]

t' i no et conec
t' i m'és igual
com si el sol surt per ponent
com si es pon per llevant
t' amb bogeria
i això m'està ressuscitant
la lluna plena d'uns dies
per veure-hi en l'obscuritat.
t'!

no avui, ahir ni demà passat
en un temps no temporal
arran de la linia de l'espai
quan l'encant s'ha esfumat
es fa estrany baixar aquí baix
tot es ple de pols
i les ninetes cerquen dilatades
un petit raig de llum per encalçar
pos les mans per paupar
reconèixer i temptar la por
que em fa avançar lenta
i sigilosament, com si
de profanar una temple es tractés
sent l'alé al meu costat,
aferrat, a cau d'orella, però
les meves mans són estèrils
per una ànima tan perfecte
sé que hi ets perquè
esnif el teu aroma en cada sospir
i imagin la teva cara,
la teva veu i el teu desig
ara si, tanc els ulls i somiï
ja no fa falta veure-hi
la por s'ha esvaït
i quedaria a viure aquí
sense temps, per sempre
o mai millor dit.

Avui no ha passat,
asseguts a la vorera
d'un carreró sense nom,
o amb nom que no record
enlluerna llum artificial
reflectida a l'espesa boira,
dialogam, lleugerament,
amb paraules màgiques
sense presses ni nerviosisme,
en pau,
em sorprens amb una besada,
-no és real-
la teva mirada es d'incredulitat
(no t'ho esperaves?)
-pot ser mai!-
m'agafes la mà, em portes
a una casa on no he estat en ma vida,
però em resulta familiar,
de companyia estranya,
estrangers, casa de cultura,
somnis,
-d'on prové tot això?-
intercanviam noves besades,
m'agrada,
m'ho començ a creure,
m'agrades!
-no t'ho havia dit mai-
-quin curt que som!-
m'ensenyes,
ens posem els cascos,
escoltem música,
quina cançó...
avui encara no ha passat.

No som més que la reflexió de la llum
una coincidència de gàmetes
nínxol de sentiments difusos
d'una cultura abstracta.

Tot i així, m'estim!
perquè no conec res més,
Amb el temps s'aprèn,
l'experiència es torna assassina
a costa de dosis d'adrenalina
i de tímids assalts de rebel·lia.

Suposo que em faig gran
i cada pic s'em fa més difícil
servar tots els records,
les nits senceres
i els amics estimats.

-Dolça sort...
resten molts combats.
Seguim?

Avui sé que no t'estim
ara sé que no t'engany
amb veritats mitges dites
amb paraules que no fan mal.

Avui sé que no sé res
i tot és més complicat
que saber on és el nord,
de quina banda tens el cor.

Avui sé que no som mort
perquè plor llàgrimes de mel
que baixen fins als llavis
per posar-me més content.

Avui.

Avui, no ha fet bon dia a Mallorca,
a mitja tarda, s'horabaixa,
cap allà a les cinc, assegut
a una de les poques cadires aixutes
d'un bar de Ciutat,
el cel gris pulveritzava gotes
d'aigua que banyaven a tothom,
mirava enlloc, és a dir, per tot.
Pensava en tots els poemes que mai escriuré,
en res, en la mar, en el futur,
en la mort, en la mort d'un nin
a les cinc de la tarda,
atropellat per un cotxe just a deu metres de Sa Plaça.
Sobresaltat, no he reaccionat tal i com esperava,
fred, temperamental, he vist, és mort.

Massa gent corr per veure tan dramàtica escena,
d'altres criden i corren cap a altres direccions.
Jo flash a la innocència d'aquest nin
que no anirà pus a escola,
es perdrà l'institut i
no sabrà mai que és la universitat,
no canviarà totes les dents,
tampoc tornarà a veure arribar els Reis
per més tard obrir ses juguetes,
no li sortiran grans a la cara,
ni recordarà les festes amb els amics,
no sabrà quin olor fa la seva estimada,
s'haurà perdut el gust de la primera besada,
el fer l'amor i una llista inacabable de desitjos de vida.

Avui he mort amb ell,
tanta sort que només siguin paraules.