Espurnes interiors

No t'enfadis si et dic, que el teu amor no m'agrada, fa mala sobrassada i un poc d'olor a prodit. Veste'n tu a saber quina és la mirada que pels teus ulls passa, amb que l'han embaucada, hormones dopaminades. No vull... Això no és, res bo, res bo, res bo...

Quina tragedia, respectar els teus sentiments contraris proporcionalment a tot el que jo sent. I t'estim, creu-me que t'estim.

Com diven ses padrines, el rosari va per dins

Corr i corr que corria, ben aviat! ben de pressa, quina via!

Corria tant que no podia i no sabia de que fogia.

S'aturà en sec, alenar s'encaria.

Ai, quina és la feta, que t'encalça nit i dia?

Ai ja m'ho tem, ja ve, ja és aquí!!

Una llum em cega, és la distància, la llunyania.

Tant de bo que m'he aturat, plantat cara, tot ha explotat.

És díficil sortetjar tot els troços d'una família, d'aquí i d'allà.

Separats es desintegren, es redueixen i desapareixeran.

Les forces, els enllaços d'amor i les unions d'estimació han quedat tocades,

totes marcades, de sang, de mentides i traïció.

Es formen nous pols, noves pol·laritats, tot el que hem conegut, tot és bescanviat.