Espurnes interiors

He conegut una bruixa,
què no és bona ni dolenta,
és ... creguda!!!

S'amaga sota la pell d'una dona,
no una dona qualsevol,
però no cregueu que dissimula,
no cregueu que està de dol.
Llueix una aparença estrambòtica,
una aparença extravagant;
els ulls de negre es pinta,
és el guerrer de "l'antifaç",
amb llargs cabells llisos,
llargs i mal tintats,
d'una espècie de taronja, fei!
i pitjor dies descambuixats.
No és guapa, no, no es bella,
no dóna confiança ni seguretat,
més bé, fas dues passes enrere,
no fos cosa et conjuràs.
D'anques no n'hi falten,
grassoneta és tot ella
i té unes bones posaderes
que sa granera ha trencat.

No m'amag de dir-ho;
pobret qui amb ella s'ha topat
i curts qui riuen amb ella,
són còmplices d'atentat.
Ja he dit que no era mala,
simplement és que no en sap,
quina tristor, quina pena,
aiii pobres desgraciats.

No, no som loco,
no ho he malmirat,
no porten aquestes paraules
ni un petit grau de maldat.
Ella no juga, ella ordena,
imposa les regles sense autoritat.
No xerra, no parla ni tampoc ralla,
ella ho fa tot cridant,
i qui crida no és exemple
per un pobre infant.

No puc escriure i pensar amb ella,
cada instant m'he d'aturar,
m'enrabia i em condemna
a escriure descalificant.
No puc trobar raó,
alguna per alabar,
per dir, açò m'agrada!
i no tot siguin disbarats.

No ajuda i et capfica
més enfons del que estàs.
Llàstima si l'ull et mira,
de tonto no te n'escaparàs.
No riu i no viu
s'amarga tan sols aixecar.
No canta, ni es relaxa
ni tampoc sap animar.

Oh mala revalenta puta!
tu no ets per ensenyar,
ni criar criatures,
per què les deixen en les teves mans?

Quan un en una cosa es fixa,
la comprèn abans jutjar-la malament,
en té cura i la mima,
n'obté el reconeixement,
de les emocions més íntimes,
del més profund la gent.

Qui em podria dir,

quant polit es aprendre,

i res hauria de vendre

tant sols és compartir! 

Per què em somrius amb aquesta rialla? com disposes les teves galtes amb tanta sinceritat?

Per què em regales aquesta mirada amb els ulls il·luminats, d'alegria i de vida, fins fer-me creure en l'eternitat.

Quin goig de polisoneria que enmascara la realitat, i tot quan el fer és per fer, estimar és per estimar ... i  plorar per tantes coses.

Qui no regalaria problemes i els bescanviaria per felicitat. Au va, senyor!!

Aquí en té dos de grossos, me'n doni deu d'amor! 

Aiii, ai vida meva! Ja no m'enrecord on te vaig deixar, si anaves a peu o si estaves colcant. Empastissat fins al nas, tot i així, no em vares poder agafar. Molts de camins, massa rotondes i per pujar a l'arbre ja no me sé enfilar. En desfer-me de tu, goig i alegria. La Terra no tan sols gira, sinó que gira més aviat,... perquè ets com un nin petit quan el deixen de vigilar, no sap on l'ha de pegar, riu que te riu i remena que remena, boques per aquí, boques per allà. Si l'has fet que no l'hagués pensada, aquest ets tu, oh! cabró i fill de puta, que amb una "l", una "i" i amb la darrera part de "mamada", l'has "liada".

Quan el cel està enterenyinat de fins núvols en capes blanques, volen nous aires de múltiples olors. Inspires i t'inspires, l'aire et recorda sensacions, ... d'un moment, d'un instant o d'uns segons, potser, d'una altra vida, d'un somni o d'un racó.Tot és present en el conscient i l'inconscient, junts formen la vida, junts fan l'amor, s'enriuen nit i dia, de qui gossi identificar aquesta expressió.

"Quan era un nin, i aparentava com a tal, record quan entrava a s'antiga casa de sa padrina i ensumava pebres torrats. No m'agradaven i no m'agraden. Però ara m'agrada sentir aquesta olor, sí, me record a sa padrina, perquè ella ho sabia i un altre plat preparat me tenia"

Per ella. 

Avui les mirades no són per la lluna,

l'aire no es mou del teu costat,

els teus llavis s'acaricien i s'estufen,

tu, no hi aniràs.

 

T'aixecaràs, et miraràs quant guapa estàs al mirall, sense pentinar, faràs un riu i estiraràs la cadena. Escoltaràs atentament el renou de l'aigua que resona entre el marbre blanc, et tornaràs a mirar al mirall i et dedicaràs una mirada picarona. Caminaràs pel passadís, embadalida com de bon matí. Com acostumes a fer, fregaràs amb la punta del dit un troç de paret de tot el camí. Sortejaràs amb finura la porta d'entremig abans d'arribar a la cuina. Colliràs una poma i li clavaràs les teves blanques dents i d'aquí en sortirà un esquitx. Et recolzaràs amb les nalgues a la taula i aguantaràs amb una mà el colze del braç amb el qual sostens la poma. Restaràs uns moments quieta, pensativa i amb la mirada perduda, menjant poma com qui menja fruita.

Quan estiguis apunt d'acabar, estudiaràs quina part queda per mossegar. Al final l'agafaràs en pinça pel tronc i la llançaràs amb estil al fems. Et giraràs, donaràs passes i voltetjaràs amb gran harmonia, agafant d'aquí i d'allà el que necessites per fer el cafè. L'abocaràs, l'oloraràs, li afegiràs una mica de llet i l'endolçaràs, com a tu t'agrada. Agafaràs la tassa amb les dues mans, tot i sentint la calentor a la teva pell, tancaràs els ulls, acostaràs els llavis i provaràs el cafè. Dedicaràs un instant només per ell.  Obriràs els ulls, aixecaràs les pipelles una mica més i et sobrevindrà el dia que has despertat.

No, no t'agradarà. Sostindràs la tassa per l'ansa i passaràs l'altra mà pel cap. Donaràs mitja volta i sense mirar, deixaràs la tassa amb un cop a la taula, vessarà. Partiràs, el cor se't dispararà, bombajerà i bombajerà, el sentiràs al pit com si volgués sortir. Tornaràs per ratjoles que ja has passat, caminaràs decidida, desperta i amb la mirada fixa. Llavors pensaràs que camines molt aviat i  progressivament enlentiràs el ritme de les teves passes. Observaràs la respiració i desitjaràs que el teu cor enveji la tranquil·litat. Trobaràs la porta i l'obriràs, com no, sigilosament.  Miraràs per l'obertura a veure que està fent. Entraràs amb els peus de punta i et treuràs la camiseta. Arraconaràs els llençols, els col·locaràs. El miraràs i l'abraçaràs. El contacte de la pell amb la pell el despertarà. Mig obrirà els ulls i et dirà; ja ets aquí?

I tu contestaràs; no, no hi he anat.

Un somriure

Les paraules no cauen del cel,

però reboten en les conciències

i penetren fins la demència

d'aquell qui les atreu.

Llarg és el camí, i potser ja no record d'on vaig partir. Més segur és, que ja no camin en el mateix sentit. Els aires han canviat, m'han canviat, a força d'acariciar-me la pell, de fer-me sentir el meu cos amb més sutilitat. Ahir, no res, però avui i un poc cada dia bescanvien el somriure.

No vull estendre'm, no fer-me pesat,

però fa tant de temps que no mir enrere,

que ja no sé si res queda

del meu humil passat.

A hores d'ara tan sols mir endavant i per açò, aquí un regal;

Endinsa't en els camins que travessen els colors,

deixa les teves pors, enrere!

cerca l'energia de dins, obre els ulls i salta,

[trobaràs una amiga fada, de les que t'acaronen i no t'encalcen]

i gaudiràs, potser, una miqueta més de ser, ... qui ets!