Espurnes interiors

Per què em somrius amb aquesta rialla? com disposes les teves galtes amb tanta sinceritat?

Per què em regales aquesta mirada amb els ulls il·luminats, d'alegria i de vida, fins fer-me creure en l'eternitat.

Quin goig de polisoneria que enmascara la realitat, i tot quan el fer és per fer, estimar és per estimar ... i  plorar per tantes coses.

Qui no regalaria problemes i els bescanviaria per felicitat. Au va, senyor!!

Aquí en té dos de grossos, me'n doni deu d'amor! 

Aiii, ai vida meva! Ja no m'enrecord on te vaig deixar, si anaves a peu o si estaves colcant. Empastissat fins al nas, tot i així, no em vares poder agafar. Molts de camins, massa rotondes i per pujar a l'arbre ja no me sé enfilar. En desfer-me de tu, goig i alegria. La Terra no tan sols gira, sinó que gira més aviat,... perquè ets com un nin petit quan el deixen de vigilar, no sap on l'ha de pegar, riu que te riu i remena que remena, boques per aquí, boques per allà. Si l'has fet que no l'hagués pensada, aquest ets tu, oh! cabró i fill de puta, que amb una "l", una "i" i amb la darrera part de "mamada", l'has "liada".