Administrar

Petits fragments de tu, que s'il·luminen, prenen força i brillen.

A l'últim moment! Com sempre...

Xuiuxiu | 20 Juny, 2007 15:38 | facebook.com google.com

Com més ho faig, manco ho puc entendre,
quina facilitat per complicar-me la vida,
és una cosa que no requereix pensar, simplement fer-la.
Trobar mil i una excuses per no fer el que hauria de fer,
jugar a que no és important,
escriure pel mateix motiu
i de totes maneres arribarà el moment,
el moment en que ho hauré de fer, i ho faré
i llavors pensaré, com ho hagués fet si ho hagués fet abans?
és inútil, ...cap imaginació serà vàlida...
perquè sé que, senzillament, abans no ho faig
som així! me conec, encara que no entengui per què ho faig,
perquè me promet a mi mateix que no ho tornaré a fer
però ho faig, torn a deixar passar el temps,
fins sentir que ja és necessari començar,
però ho deix una mica més,
necessit sentir la pressió, la proximitat, la imminència,
pensar que si no hi ha més temps, l'hauré de dedicar a allò
i només allò, ...
Al final quasi sempre me manca temps,
pocs pics són els que ho acab a gust,
sense presses, sense angoixes i excitacions d'última hora.
I me torn a demanar ...
...a suplicar, cinc minuts més, un dia més, una setmana més...
el mínim qualitatiu més que faci falta, però, ja és massa tard!

Potser, alguna cosa esta canviant, ara encara tenc temps, l'aprofitaré?

Ara m'hi posaré!

Dia des be

Xuiuxiu | 17 Juny, 2007 18:12 | facebook.com google.com

Enmig de la remor de la festa
omplim poals de renou,
callau, feu silenci,
sona el primer toc de flabiol

Cuando tu respeto me ofende, algo no va bien

Xuiuxiu | 16 Juny, 2007 18:26 | facebook.com google.com

Salí apresurado, dí un portazo y avanzaba acelerado, cuando un viejo de voz ronca y cascada me dijo; ¿a dónde vas con tanta ira chico? Me detuve, le miré la cara, tenía una mirada ambigüa pero penetrante. Entonces dijo; ¿Quieres escuchar una historia de un perro viejo? Y sin esperar mi respuesta empezó. (Segueix)

L'art d'escriure

Xuiuxiu | 09 Juny, 2007 14:00 | facebook.com google.com

Tal volta no sigui el millor moment per escriure, però deixaré fluir la meva ment entre grafemes i paraules escrites, la prosa i altres complements.
Quina cosa és escriure, una meravellosa forma de comunicar les idees, dornar-lis forma, segons el vent, que bufa, bufa i bufa, et recondueix fina i sútilment sense que te'n temis, no t'esforcis, no hi ha res a fer. És un fet normal i que es fa des de tant de temps, que agraïts som els que podem llegir gràcies a ell i gaudir dels pensaments, emocions i "sentiments" ... històries, fantasies, estudis i formes de fer, de molta i diferent casta de gent. Tot es contempla i res no es pot resistir a n'aquest, i sinó, ho inventarem!!

Però alguna cosa m'intriga i em sorpren de la gent; un no deixa d'escriure, o més ben dit; escriu sempre, ja sigui pública o secretament, pels altres o per si mateix. Tot i axí, qualque cosa estranya cova quan descobreixes paraules escrites d'un altre sobre un paper. Te'l mires amb altres ulls i intentes trobar on i com encaixa la peça amb aquesta rara forma dintre de'n(a) ... Reorganitzes el sistema i conformes un nou ésser, t'agradarà menys com era o més com és, però és una idea més completa per dir que se'l coneix.

Amics meus no vos confieu de qui expressa el que imagina, de qui dona voltes au món, que aquí no hi ha normes ni regles, hi ha ganes de trencar els límits perque aquests ja hi són. No és empresa fàcil i a vegades crea controvèrsia, no és únic el qui parla, gràcies, pluralitat del món.

Viu, crea i construeix, expressa el que t'agrada i comparteix el teu ésser. (si vols)

"Retirez-lui à ce monde l'art d'écrire et ils lui retireront toute sa gloire."
FRANÇOIS-RENÉ DE CHATEAUBRIAND

Decepció

Xuiuxiu | 06 Juny, 2007 12:25 | facebook.com google.com

L'altra dia vaig tocar a la teva porta i vaig sortir corrent, estava ple d'il·lusió i anhelava compartir una mica del meu temps. En lloc d'això, vaig donar mitja volta i deixar-te pensar que havia estat el vent. No sé perquè ho vaig fer, un impuls va guanyar a una lluita de pensaments.
Ara va i ara ve.
Es petrifica el cor i la sang no arriba al cervell perquè les venes s'assequen com rierols patint d'estiu sec. Les sensacions s'empal·lideixen, no són el que ara sents, buit és la paraula i en el buit no hi ha res més.
Però tot canvia, res no permaneix, res es transforma lent, lentament.
Negocies aferrissat la resignació com una hiena la carn amb un lleó. No pensares mai fer-ho però a hores d'ara l'acceptació és l'únic camí. I no és fàcil, jo ho sé, perquè avui ... no tens raó. Pesa en la teva ment que aquella porta no la va tocar el vent, la va picar la teva mà i te'n vares anar sense donar explicació a qui estimes amb tant d'amor.
Ara arriba la culpa, ja és massa tard per cercar falsos culpables per allò que mai creuràs. Assoleix-la, l'assolesc, perquè qui carrega amb la culpa és conscient del mal que ha fet.

Les disculpes sovint arriben fluixes, tard i mai estan a l'altura de les emocions que s'han desencadenat. Tot i així són necessàries.

Perdona'm.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS