Administrar

Petits fragments de tu, que s'il·luminen, prenen força i brillen.

Mirar darrera per veure davant

Xuiuxiu | 23 Juliol, 2007 12:02 | facebook.com google.com

Suposem, que és vera... hi ha una finestra oberta al meu passat, que mai vaig saber, voler o poder tancar. En lloc d'això la vaig amagar, enterrar-la baix sentiments, records i altres grumolls. Desterrada de l'existència en l'oblit ocupà el seu lloc i ara, el futur ja és passat i el passat torna gran. Mentrestant la finestra segueix filtrant un aire malalt, hostil i podrit que trontolla les parets d'avui.
Començà amb una certa incomoditat, lleugera clar està, quasibé imperceptible però que amb el transcurs del temps ha pres forma fins a convertir-se en la pedreta molesta de dins la sabata. Aquesta m'acompanya a tot arreu tot el temps i sé que si no la trec al final me farà coixejar.

Per tant he decidit fer un mirada enrera de caire peculiar, no només pensant amb lo bo... ans reviuré tots els malsons, rebostejaré tot el rebost cercant d'on ve la mala olor, seguiré les cordes que no duen enlloc lligat, treuré l'absurd i ho convertiré amb matèria per pastar, m'interrogaré, per què? on era? ho vaig deixar estar? Cercaré el que no entenc, la ira i la desil·lusió. Replantejaré les pors, les angoixes i el mals. Destaparé forats i obriré portes que duen molts d'anys tancats, passatges desagradables, que s'obliden però no desaparixen mai.

Arreu, arreu!

Miraquies mem si ho veus

Xuiuxiu | 11 Juliol, 2007 21:05 | facebook.com google.com

M'agradaria saber consolar aquests ullets de moixa ferida,
torcar la mitja llàgrima que els acompanya,
dir-te que no fa res, que això s'espasa.
Ensenyar-li al teu cor a no sofrir tant, perquè això fa mal...
viure sempre esperant, allò que, potser, mai passarà.

L'amor és reputa i li agrada jugar a amagadons,
fa partides llargues i t'engana amb il·lusions.
Així que no et refiïs, deixa'l de cercar i si vol... ja sortirà.

Eixample el teu somriure, dóna-li vida a aquesta cara polida,
veuràs que tal volta avui o potser demà, apareixerà...
...et dirà coses guapes, et mimarà i t'estimarà.

Llavonses arribaran els retrats de les sortides del sol.
Perquè a tots ens agrada sentir-nos estimats...

...una abraçada virtual!!!

Per aquells que tiren endavant

Xuiuxiu | 09 Juliol, 2007 14:27 | facebook.com google.com

Un ressonar de panxa fruit de l'emoció intrínseca a la trobada d'una solució, no ens porta més enllà de la descoberta de les noves variables del problema. Cadena de complicacions d'aquelles de no acabar mai, però... avancem. Obrim el camí que som capaços d'imaginar, sovint no hi tenim en compte totes les dificultats, és clar, per aquí, no hi hem passat mai!
L'objectiu a vegades clar, s'ennuvola i es difumina, a vegades pareix desaparèixer, avancem, amb ulls clucs i cames temoroses, és lícit tenir por, aquesta resposta adaptativa a una situació a la qual no esteim avesats. Ara la panxa ja no retrona, s'encongeix. Avançar en la ceguesa de la fosca profunda deixa d'esdevenir una qüestió física per convertir-se en una batalla psíquica, tu contra tu mateix, un mà a mà que et mostrarà on són les teves limitacions i on fixaràs els límits dependrà de tu.
La superfície per on et mous no s'assembla tant a la què veies... Un tros dur, pla i buit bescanvia fàcilment a consistències viscoses, molles i amb qualcun que altre garbellet. No t'espantis, açò no és cap passatge d'un relat de por, és la vida mateixa! On la fosca s'emmascara amb la llum i la por, que mai deixar de ser por, s'amaga entre les dubtes. Allà on la imaginació es correspon amb les ànsies emprenedores de l'ésser, viu, potser, el sistema on el què és, més de dos pics decepciona i el que desconeixem ens descol·loca i ens sorprèn.
Perquè les passes no són tan fàcils de donar..., reconeixeu, no saps on trepitjaràs i t'assalten els sotracs mentals.

Tot i així, en volem més, volem més emocions...
...per pintar una vida amb molts de colors.

En una nit de lluna plena...

Xuiuxiu | 03 Juliol, 2007 14:04 | facebook.com google.com

...procuraré no cenyir-me a l'evident,
a jugar a aquest joc que ningú m'ha explicat les regles,
a inventar-me a mi i a compartir-ho amb tu,
a riure sense fer mal, a estimar sense plorar,
a donar-te la mà i també a deixar-te anar...

...llavors pel matí, potser, tornarà a brillar el sol.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS