Espurnes interiors

(Amb sonoritat d'Albert Plà)

Asseguts, reposant,
empedrant records
com si fossin paret seca
d'aquelles marjades
clapetjades de verdet.

Tenim, la vista oberta
i la oïda encara més,
no ens miram
però ens sentim
i ja no ens falta res més,
per saber,
que som aquí
i que en pau ens trobam.

Ensumam i oloram
aires de tranquil·litat,
més restem pensant
amb aquells homes d'antany
que asseguts com noltros aquí,
pensaren que l'oli-vera-
seria un bon guany.

Ja ho sé,
no és s'estiu,
ja arriba un poc tard
que hi farem?
som així,
més val ara que mai!

Una cridada des de més enllà de l'amistat,
paraules embolicades de dolçor,
he sentit la trista enyorança un altre cop, com molts,
la llunyania devora l'oïda,
un calfred contra tot(s).

Per què se m'emboira la vista?
què és aquesta brillantor?
neix la llàgrima, es sent l'amor.

Com més a lluny, més aprop,
i com més aprop, més t'estim!