Espurnes interiors

Avui he somiat amb una professió ficticía,
amb una feina ficticía,
amb una situació caòtica i còmica.
Amb mon pare i un altre conegenut.
Llavors has aparescut tu,
alegre, lleugera i natural
i has trencat aquest silenci
que ja s'esta tornant tant pesat.
I saps què?
M'he despertat.

No n'hi ha pus.

Un dia, quan deixi d'estimar, escriure una cançó de dos enamorats i el seu amor. Xerraré de lo molt que s'estimen, de com viven i de com s'anestesien amb paraules i pigments multicolors. Descriuré tot l'entramat que conforma i possibilita la seva relació, amb aquella il·lusió típica que fa veure les coses tal com són. I el final, com no, serà tràgic, hi haurà sang que tacarà el blanc, perquè el "vivieron felices y comierón perdices" és massa avorrit i manca totalment d'emoció, ans no existeix l'aventura sense l'adversitat.
Quan deixi d'estimar, ja no m'estimaré més, la terra donarà voltes i seguirà sortint el sol.

Et regalaré un llistí amb la direcció de tots els teus temors,
un potet amb sang com a tinta
i una ploma d'espines, per si un cas te confons.
Si vols, hi vas,
mira'l als ulls i..., riu.
Ja m'ho contaràs el sen demà.

[...]

De totes formes, en emprar el líquid vermell,
tres de tres vegades trobaràs el pretèrit de tu,
tres de tres vegades trobaràs la pretensió de tu,
tres de tres vegades et trobaràs a tu.
Res igual o tot diferent,
però recorda a somriure,
no t'angoixis, riu!

Riu cada vegada més i més fort,
fins que la panxa et faci mal,
riu i riu tant fins a perdre la consciència del pensar,
fins que tan sols...
et quedi el viure.

Bsds!

Avui no fan graci les pardalades,
algo crema de dins el cos,
surt el sol enmig de la pluja,
el món a l'enrevès tu.

I es que avui estem tan lluny,
te sent tan enfora
que no hi ha cap hora
que no pensi amb tu.

Una nit sense besades,
un cava sense gas
qui dimonis ha llevat el tap
per deixar-la reposar.

[De tot, els ulls,
la nit, confosa,
després, el nu,
avui, el buit.]