Espurnes interiors

que em condueixen a fins a tu.

Arranquen del més profund de l’ànima

on l’ésser pur és nu,

segueixen, sense espinar-se, el camí dels rosers

giren al cantó de la il·lusió

travessen extenses bellis praderies

que tot l’any llueixen florides

abans d’arribar a l’aeroport desig

i enlairar-se rumb al seu destí,

les efímeres galàxies de les passions

que es creen avui i demà ja no hi són

que es recreen demà, per sempre somiar,

assoleixen allà, un gran “looping” d’intensitat

i enrere deixen meravellosos estels,

trists llumins al teu costat,

per a la fi penetrar-te, oh gojosa!, immensitat.