Espurnes interiors

Me perd entre carícies, somriures i besades,
i la veritat, és que no vull trobar-me.
Vull romandre estirat vora tu,
cos amb cos, pell amb pell,
abraçats.
Recorre suaument totes les parts del teu cos fins enlairar-te,
fer-te pessigolles i enganxar-me al teu melic.
Sentir com respires, t'excites i bategues,
tot plegat formant part de l'harmònica simfonia
de l'espai que ens envolta.

... en la nit estrellada,
les estrelles es deixen caure
per estar més devora tu.
Cel il·luminat per cortesia de l'artista
que ens contamina amb la seva gràcia i alegria.
Mètriques estudiades, acords en companyia i quelcom per dir, per sentir, per creure i transmetre.
Allò que fa tremolar a l'oient i l'inunda de ritme que tard o, millor, d'hora el fa ballar,
... gaudir d'aquella nit, d'aquells moments, de tot allò digne de contar el sen demà,
de compartir, de recordar tota la vida...
fins que un dia en tornarem riure!

De dotze llunes ençà,
recorre les teves entranyes,
humides, ventoses i solitàries,
que amors conquista
i d'altres desengana.
Perquè tu ets especial.
Ho sé.
Cap altra mai et podrà suplir,
ni tampoc desdir
que ets cosa dolça dins mar salat.
Del lloc on s'hi va, torn,
enamorat, ple d'ensenyanses,
ballant amb la independència
i amb bescanviada mirada au món.
Me'n vaig!
I sent que deix qualque cosa que no sé el que és,
com sempre,
però crec que estic aprenent que deix tot allò que m'enduc
i açò mai ho podré portar.
Fins una altra!

Suposem, que és vera... hi ha una finestra oberta al meu passat, que mai vaig saber, voler o poder tancar. En lloc d'això la vaig amagar, enterrar-la baix sentiments, records i altres grumolls. Desterrada de l'existència en l'oblit ocupà el seu lloc i ara, el futur ja és passat i el passat torna gran. Mentrestant la finestra segueix filtrant un aire malalt, hostil i podrit que trontolla les parets d'avui.
Començà amb una certa incomoditat, lleugera clar està, quasibé imperceptible però que amb el transcurs del temps ha pres forma fins a convertir-se en la pedreta molesta de dins la sabata. Aquesta m'acompanya a tot arreu tot el temps i sé que si no la trec al final me farà coixejar.

Per tant he decidit fer un mirada enrera de caire peculiar, no només pensant amb lo bo... ans reviuré tots els malsons, rebostejaré tot el rebost cercant d'on ve la mala olor, seguiré les cordes que no duen enlloc lligat, treuré l'absurd i ho convertiré amb matèria per pastar, m'interrogaré, per què? on era? ho vaig deixar estar? Cercaré el que no entenc, la ira i la desil·lusió. Replantejaré les pors, les angoixes i el mals. Destaparé forats i obriré portes que duen molts d'anys tancats, passatges desagradables, que s'obliden però no desaparixen mai.

Arreu, arreu!

M'agradaria saber consolar aquests ullets de moixa ferida,
torcar la mitja llàgrima que els acompanya,
dir-te que no fa res, que això s'espasa.
Ensenyar-li al teu cor a no sofrir tant, perquè això fa mal...
viure sempre esperant, allò que, potser, mai passarà.

L'amor és reputa i li agrada jugar a amagadons,
fa partides llargues i t'engana amb il·lusions.
Així que no et refiïs, deixa'l de cercar i si vol... ja sortirà.

Eixample el teu somriure, dóna-li vida a aquesta cara polida,
veuràs que tal volta avui o potser demà, apareixerà...
...et dirà coses guapes, et mimarà i t'estimarà.

Llavonses arribaran els retrats de les sortides del sol.
Perquè a tots ens agrada sentir-nos estimats...

...una abraçada virtual!!!

Un ressonar de panxa fruit de l'emoció intrínseca a la trobada d'una solució, no ens porta més enllà de la descoberta de les noves variables del problema. Cadena de complicacions d'aquelles de no acabar mai, però... avancem. Obrim el camí que som capaços d'imaginar, sovint no hi tenim en compte totes les dificultats, és clar, per aquí, no hi hem passat mai!
L'objectiu a vegades clar, s'ennuvola i es difumina, a vegades pareix desaparèixer, avancem, amb ulls clucs i cames temoroses, és lícit tenir por, aquesta resposta adaptativa a una situació a la qual no esteim avesats. Ara la panxa ja no retrona, s'encongeix. Avançar en la ceguesa de la fosca profunda deixa d'esdevenir una qüestió física per convertir-se en una batalla psíquica, tu contra tu mateix, un mà a mà que et mostrarà on són les teves limitacions i on fixaràs els límits dependrà de tu.
La superfície per on et mous no s'assembla tant a la què veies... Un tros dur, pla i buit bescanvia fàcilment a consistències viscoses, molles i amb qualcun que altre garbellet. No t'espantis, açò no és cap passatge d'un relat de por, és la vida mateixa! On la fosca s'emmascara amb la llum i la por, que mai deixar de ser por, s'amaga entre les dubtes. Allà on la imaginació es correspon amb les ànsies emprenedores de l'ésser, viu, potser, el sistema on el què és, més de dos pics decepciona i el que desconeixem ens descol·loca i ens sorprèn.
Perquè les passes no són tan fàcils de donar..., reconeixeu, no saps on trepitjaràs i t'assalten els sotracs mentals.

Tot i així, en volem més, volem més emocions...
...per pintar una vida amb molts de colors.

...procuraré no cenyir-me a l'evident,
a jugar a aquest joc que ningú m'ha explicat les regles,
a inventar-me a mi i a compartir-ho amb tu,
a riure sense fer mal, a estimar sense plorar,
a donar-te la mà i també a deixar-te anar...

...llavors pel matí, potser, tornarà a brillar el sol.

Com més ho faig, manco ho puc entendre,
quina facilitat per complicar-me la vida,
és una cosa que no requereix pensar, simplement fer-la.
Trobar mil i una excuses per no fer el que hauria de fer,
jugar a que no és important,
escriure pel mateix motiu
i de totes maneres arribarà el moment,
el moment en que ho hauré de fer, i ho faré
i llavors pensaré, com ho hagués fet si ho hagués fet abans?
és inútil, ...cap imaginació serà vàlida...
perquè sé que, senzillament, abans no ho faig
som així! me conec, encara que no entengui per què ho faig,
perquè me promet a mi mateix que no ho tornaré a fer
però ho faig, torn a deixar passar el temps,
fins sentir que ja és necessari començar,
però ho deix una mica més,
necessit sentir la pressió, la proximitat, la imminència,
pensar que si no hi ha més temps, l'hauré de dedicar a allò
i només allò, ...
Al final quasi sempre me manca temps,
pocs pics són els que ho acab a gust,
sense presses, sense angoixes i excitacions d'última hora.
I me torn a demanar ...
...a suplicar, cinc minuts més, un dia més, una setmana més...
el mínim qualitatiu més que faci falta, però, ja és massa tard!

Potser, alguna cosa esta canviant, ara encara tenc temps, l'aprofitaré?

Ara m'hi posaré!

Enmig de la remor de la festa
omplim poals de renou,
callau, feu silenci,
sona el primer toc de flabiol

Salí apresurado, dí un portazo y avanzaba acelerado, cuando un viejo de voz ronca y cascada me dijo; ¿a dónde vas con tanta ira chico? Me detuve, le miré la cara, tenía una mirada ambigüa pero penetrante. Entonces dijo; ¿Quieres escuchar una historia de un perro viejo? Y sin esperar mi respuesta empezó. (Segueix)

Tal volta no sigui el millor moment per escriure, però deixaré fluir la meva ment entre grafemes i paraules escrites, la prosa i altres complements.
Quina cosa és escriure, una meravellosa forma de comunicar les idees, dornar-lis forma, segons el vent, que bufa, bufa i bufa, et recondueix fina i sútilment sense que te'n temis, no t'esforcis, no hi ha res a fer. És un fet normal i que es fa des de tant de temps, que agraïts som els que podem llegir gràcies a ell i gaudir dels pensaments, emocions i "sentiments" ... històries, fantasies, estudis i formes de fer, de molta i diferent casta de gent. Tot es contempla i res no es pot resistir a n'aquest, i sinó, ho inventarem!!

Però alguna cosa m'intriga i em sorpren de la gent; un no deixa d'escriure, o més ben dit; escriu sempre, ja sigui pública o secretament, pels altres o per si mateix. Tot i axí, qualque cosa estranya cova quan descobreixes paraules escrites d'un altre sobre un paper. Te'l mires amb altres ulls i intentes trobar on i com encaixa la peça amb aquesta rara forma dintre de'n(a) ... Reorganitzes el sistema i conformes un nou ésser, t'agradarà menys com era o més com és, però és una idea més completa per dir que se'l coneix.

Amics meus no vos confieu de qui expressa el que imagina, de qui dona voltes au món, que aquí no hi ha normes ni regles, hi ha ganes de trencar els límits perque aquests ja hi són. No és empresa fàcil i a vegades crea controvèrsia, no és únic el qui parla, gràcies, pluralitat del món.

Viu, crea i construeix, expressa el que t'agrada i comparteix el teu ésser. (si vols)

"Retirez-lui à ce monde l'art d'écrire et ils lui retireront toute sa gloire."
FRANÇOIS-RENÉ DE CHATEAUBRIAND

L'altra dia vaig tocar a la teva porta i vaig sortir corrent, estava ple d'il·lusió i anhelava compartir una mica del meu temps. En lloc d'això, vaig donar mitja volta i deixar-te pensar que havia estat el vent. No sé perquè ho vaig fer, un impuls va guanyar a una lluita de pensaments.
Ara va i ara ve.
Es petrifica el cor i la sang no arriba al cervell perquè les venes s'assequen com rierols patint d'estiu sec. Les sensacions s'empal·lideixen, no són el que ara sents, buit és la paraula i en el buit no hi ha res més.
Però tot canvia, res no permaneix, res es transforma lent, lentament.
Negocies aferrissat la resignació com una hiena la carn amb un lleó. No pensares mai fer-ho però a hores d'ara l'acceptació és l'únic camí. I no és fàcil, jo ho sé, perquè avui ... no tens raó. Pesa en la teva ment que aquella porta no la va tocar el vent, la va picar la teva mà i te'n vares anar sense donar explicació a qui estimes amb tant d'amor.
Ara arriba la culpa, ja és massa tard per cercar falsos culpables per allò que mai creuràs. Assoleix-la, l'assolesc, perquè qui carrega amb la culpa és conscient del mal que ha fet.

Les disculpes sovint arriben fluixes, tard i mai estan a l'altura de les emocions que s'han desencadenat. Tot i així són necessàries.

 

He conegut una bruixa,
què no és bona ni dolenta,
és ... creguda!!!

S'amaga sota la pell d'una dona,
no una dona qualsevol,
però no cregueu que dissimula,
no cregueu que està de dol.
Llueix una aparença estrambòtica,
una aparença extravagant;
els ulls de negre es pinta,
és el guerrer de "l'antifaç",
amb llargs cabells llisos,
llargs i mal tintats,
d'una espècie de taronja, fei!
i pitjor dies descambuixats.
No és guapa, no, no es bella,
no dóna confiança ni seguretat,
més bé, fas dues passes enrere,
no fos cosa et conjuràs.
D'anques no n'hi falten,
grassoneta és tot ella
i té unes bones posaderes
que sa granera ha trencat.

No m'amag de dir-ho;
pobret qui amb ella s'ha topat
i curts qui riuen amb ella,
són còmplices d'atentat.
Ja he dit que no era mala,
simplement és que no en sap,
quina tristor, quina pena,
aiii pobres desgraciats.

No, no som loco,
no ho he malmirat,
no porten aquestes paraules
ni un petit grau de maldat.
Ella no juga, ella ordena,
imposa les regles sense autoritat.
No xerra, no parla ni tampoc ralla,
ella ho fa tot cridant,
i qui crida no és exemple
per un pobre infant.

No puc escriure i pensar amb ella,
cada instant m'he d'aturar,
m'enrabia i em condemna
a escriure descalificant.
No puc trobar raó,
alguna per alabar,
per dir, açò m'agrada!
i no tot siguin disbarats.

No ajuda i et capfica
més enfons del que estàs.
Llàstima si l'ull et mira,
de tonto no te n'escaparàs.
No riu i no viu
s'amarga tan sols aixecar.
No canta, ni es relaxa
ni tampoc sap animar.

Oh mala revalenta puta!
tu no ets per ensenyar,
ni criar criatures,
per què les deixen en les teves mans?

Quan un en una cosa es fixa,
la comprèn abans jutjar-la malament,
en té cura i la mima,
n'obté el reconeixement,
de les emocions més íntimes,
del més profund la gent.

Qui em podria dir,

quant polit es aprendre,

i res hauria de vendre

tant sols és compartir!