Espurnes interiors

Per què em somrius amb aquesta rialla? com disposes les teves galtes amb tanta sinceritat?

Per què em regales aquesta mirada amb els ulls il·luminats, d'alegria i de vida, fins fer-me creure en l'eternitat.

Quin goig de polisoneria que enmascara la realitat, i tot quan el fer és per fer, estimar és per estimar ... i  plorar per tantes coses.

Qui no regalaria problemes i els bescanviaria per felicitat. Au va, senyor!!

Aquí en té dos de grossos, me'n doni deu d'amor! 

Aiii, ai vida meva! Ja no m'enrecord on te vaig deixar, si anaves a peu o si estaves colcant. Empastissat fins al nas, tot i així, no em vares poder agafar. Molts de camins, massa rotondes i per pujar a l'arbre ja no me sé enfilar. En desfer-me de tu, goig i alegria. La Terra no tan sols gira, sinó que gira més aviat,... perquè ets com un nin petit quan el deixen de vigilar, no sap on l'ha de pegar, riu que te riu i remena que remena, boques per aquí, boques per allà. Si l'has fet que no l'hagués pensada, aquest ets tu, oh! cabró i fill de puta, que amb una "l", una "i" i amb la darrera part de "mamada", l'has "liada".

Quan el cel està enterenyinat de fins núvols en capes blanques, volen nous aires de múltiples olors. Inspires i t'inspires, l'aire et recorda sensacions, ... d'un moment, d'un instant o d'uns segons, potser, d'una altra vida, d'un somni o d'un racó.Tot és present en el conscient i l'inconscient, junts formen la vida, junts fan l'amor, s'enriuen nit i dia, de qui gossi identificar aquesta expressió.

"Quan era un nin, i aparentava com a tal, record quan entrava a s'antiga casa de sa padrina i ensumava pebres torrats. No m'agradaven i no m'agraden. Però ara m'agrada sentir aquesta olor, sí, me record a sa padrina, perquè ella ho sabia i un altre plat preparat me tenia"

Per ella. 

Avui les mirades no són per la lluna,

l'aire no es mou del teu costat,

els teus llavis s'acaricien i s'estufen,

tu, no hi aniràs.

 

T'aixecaràs, et miraràs quant guapa estàs al mirall, sense pentinar, faràs un riu i estiraràs la cadena. Escoltaràs atentament el renou de l'aigua que resona entre el marbre blanc, et tornaràs a mirar al mirall i et dedicaràs una mirada picarona. Caminaràs pel passadís, embadalida com de bon matí. Com acostumes a fer, fregaràs amb la punta del dit un troç de paret de tot el camí. Sortejaràs amb finura la porta d'entremig abans d'arribar a la cuina. Colliràs una poma i li clavaràs les teves blanques dents i d'aquí en sortirà un esquitx. Et recolzaràs amb les nalgues a la taula i aguantaràs amb una mà el colze del braç amb el qual sostens la poma. Restaràs uns moments quieta, pensativa i amb la mirada perduda, menjant poma com qui menja fruita.

Quan estiguis apunt d'acabar, estudiaràs quina part queda per mossegar. Al final l'agafaràs en pinça pel tronc i la llançaràs amb estil al fems. Et giraràs, donaràs passes i voltetjaràs amb gran harmonia, agafant d'aquí i d'allà el que necessites per fer el cafè. L'abocaràs, l'oloraràs, li afegiràs una mica de llet i l'endolçaràs, com a tu t'agrada. Agafaràs la tassa amb les dues mans, tot i sentint la calentor a la teva pell, tancaràs els ulls, acostaràs els llavis i provaràs el cafè. Dedicaràs un instant només per ell.  Obriràs els ulls, aixecaràs les pipelles una mica més i et sobrevindrà el dia que has despertat.

No, no t'agradarà. Sostindràs la tassa per l'ansa i passaràs l'altra mà pel cap. Donaràs mitja volta i sense mirar, deixaràs la tassa amb un cop a la taula, vessarà. Partiràs, el cor se't dispararà, bombajerà i bombajerà, el sentiràs al pit com si volgués sortir. Tornaràs per ratjoles que ja has passat, caminaràs decidida, desperta i amb la mirada fixa. Llavors pensaràs que camines molt aviat i  progressivament enlentiràs el ritme de les teves passes. Observaràs la respiració i desitjaràs que el teu cor enveji la tranquil·litat. Trobaràs la porta i l'obriràs, com no, sigilosament.  Miraràs per l'obertura a veure que està fent. Entraràs amb els peus de punta i et treuràs la camiseta. Arraconaràs els llençols, els col·locaràs. El miraràs i l'abraçaràs. El contacte de la pell amb la pell el despertarà. Mig obrirà els ulls i et dirà; ja ets aquí?

I tu contestaràs; no, no hi he anat.

Un somriure

Les paraules no cauen del cel,

però reboten en les conciències

i penetren fins la demència

d'aquell qui les atreu.

Llarg és el camí, i potser ja no record d'on vaig partir. Més segur és, que ja no camin en el mateix sentit. Els aires han canviat, m'han canviat, a força d'acariciar-me la pell, de fer-me sentir el meu cos amb més sutilitat. Ahir, no res, però avui i un poc cada dia bescanvien el somriure.

No vull estendre'm, no fer-me pesat,

però fa tant de temps que no mir enrere,

que ja no sé si res queda

del meu humil passat.

A hores d'ara tan sols mir endavant i per açò, aquí un regal;

Endinsa't en els camins que travessen els colors,

deixa les teves pors, enrere!

cerca l'energia de dins, obre els ulls i salta,

[trobaràs una amiga fada, de les que t'acaronen i no t'encalcen]

i gaudiràs, potser, una miqueta més de ser, ... qui ets!

No t'enfadis si et dic, que el teu amor no m'agrada, fa mala sobrassada i un poc d'olor a prodit. Veste'n tu a saber quina és la mirada que pels teus ulls passa, amb que l'han embaucada, hormones dopaminades. No vull... Això no és, res bo, res bo, res bo...

Quina tragedia, respectar els teus sentiments contraris proporcionalment a tot el que jo sent. I t'estim, creu-me que t'estim.

Com diven ses padrines, el rosari va per dins

Corr i corr que corria, ben aviat! ben de pressa, quina via!

Corria tant que no podia i no sabia de que fogia.

S'aturà en sec, alenar s'encaria.

Ai, quina és la feta, que t'encalça nit i dia?

Ai ja m'ho tem, ja ve, ja és aquí!!

Una llum em cega, és la distància, la llunyania.

Tant de bo que m'he aturat, plantat cara, tot ha explotat.

És díficil sortetjar tot els troços d'una família, d'aquí i d'allà.

Separats es desintegren, es redueixen i desapareixeran.

Les forces, els enllaços d'amor i les unions d'estimació han quedat tocades,

totes marcades, de sang, de mentides i traïció.

Es formen nous pols, noves pol·laritats, tot el que hem conegut, tot és bescanviat.

Nit estrellada a la bella Ciutadella, cel clar i net, cap noticia del vent. És un dir. Corren atrafegades pels carrerons on resonen els tacons d'ànimes vestides de negre.

Un presentiment em guía i les forces d'entusiasme em fan companyia... fins arribar a l'Aurora, aquella qui ja fa uns anys que roman a l'ombra. Sonen paraules dites de goles seques, tranquil·ls, ja ve el vi. Tots rallarem una mica més lleugers, més destxondits. Au va, no esperis a cap somelier, tots sabem lo que em de fer. Que hi hagi sang, que embruti el blanc, tanta puresa no cal, els contrastos no fan mal.

Crac, am, am... potser, no ho sé, patates no menjaré. Com aquell qui diu, d'açò no n'has de fer res, que s'ho quedin ells. Plats bruts a la basura sense miraments, no pasarem pena d'ells, no és el nostre compte.

Ja hem atarracat, fum enlairat, olor a aroma mesclat. El presentiment deixa de fer, un pas endavant és un pas donat i ara no cridaré, emperò alguna cosa n'hem de fer. Partim, parteix, quant és?

Les gràcies i el cafè.

És curiós, el tema dels somnis sempre dona i ha donat molt de joc per a escriure. És un fet recurrent, potser, perquè quasi tothom en té i si no és així, somia tenir-los, jaja, jaja, jà. La veritat és que és un món fantàstic fantàstic. Dins ell, s'entremesclen realitat i fantasia, juguen la por amb l'alegria, apareix la llum enfosquida, corrs per espais bescanviants, vius històries singulars amb amics que mai faries i desconeguts que coneixeràs o simplement cares imprecises que per molt que mires no encertes a recordar.

Jo, aquesta nit he tornat a somiar amb tu, i això que ja fa tres mesos de tu i jo. Casualitat? Ganes de diversió de la ment? No ho sé. Però avui he pensat amb tu, amb el meu somni, en tots els moments en que el meu cervell no estava enfeinat. Saps tu quants de pics passa això amb un dia?

Volta que volta a sa figuera, he cridat al meu amic Google a veure que en sabia ell de somnis, i m'ha contat tot això: "Els somnis es produeixen com a resultat d'un complicat procés que implica els records i a l'hipocamp", "La nostra vida quotidiana és el semiller dels nostres somnis. Les experiències que tenim al llarg del dia solen ser l'origen de les imatges oníriques que generam mentres dormim.", "Els somnis en molts casos revelen els veritables desitjos i les necessitats d'una persona", "Freud pensava que els "residus diurns" apareixien en els somnis la mateixa nit o la següent d'haverlos viscut", "Els científics afirmen que els somnis responen a l'atzar, i que no tenen una significació, això no vol dir que els somnis manquin de sentit", "els records que queden atrapats en la memòria durant el día, poden reapareixer 5 o 7 dies més tard en els nostres somnis".

Potser és l'atzar, potser que el somni no signifiqui res i que jo li atribueixi un significat, potser és una simple historieta d'una nit, potser una fantasia, potser els científics s'equivoquen referent al temps en que els records queden atrapats pel somni, potser és un desig de tu, potser no estas tant lluny, potser t'estim.

El que si es cert, és que els somnis tots acaben igual, despertant, ... i cada dia, m'agradi o no, pens amb tu.

Una mosca volava per l'amor, mô, mô,

i l'amor la va enredar, la va enredar,

i la pobra mosca va quedar un poc tonta,

i la pobra mosca no va saber escapar.

M'odiï. M'odiï per no fer el que m'havia dit que faria,

m'odiï per no ser qui volia ser, m'odiï per no saber escriure amb la mà esquerre,

m'odiï per no veure les intencions de la gent, m'odiï per no saber llegir entre línies,

m'odiï per ser tant lent o ràpid (veste'n tu a saber),

m'odiï per ser tant exigent, per no donar valor a les coses,

m'odiï per no saber volar, per no trobar, per no cercar, per caure i fotrer-me de nas,

m'odiï per no saber triar, per no saber jugar, m'odiï per no entendre i desatendre,

m'odiï per estimar, m'odiï per odiar, per evocar,

m'odiï per estimar, m'odiï per no donar plaer, per cremar, per no ajudar,

m'odiï per esnifar, per encalçar allò que mai he anhelat,

m'odiï per girar la vista i fer com que no t'he vist, que no t'he sentit, que no has existit.

Perdut. En un lloc indeterminat de l'espai-temps, s'alcen columnes vora meu de dubtes que s'interposen en la direcció que he d'agafar. He de justificar-me i raonar-me cada pas que vull donar. Entre tantes explicacions i la recerca de les mateixes m'han ennuvolat encara més. La premisa de que com més saps més qüestions se't plantegen, agafa una rellevància major. Ho intent de debò, però he entrat dintre d'una espiral on avançar es torna proporcionalment més difícil, degut a la força d'atracció del centre. No vull desistir, però la tentació de deixar-te endur és cada pic més gran.

Escolt tot el que m'envolta fins a quedar anestesiat, els meus pensaments m'absorbeixen, em paralitzen, i no em vull donar conta però estic perdut. Perdut. Perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut... Vull fogir d'aquí, arrancar a correr i no aturar fins a trobar algo que reconegui, que me sigui familiar. Al final de tot, només vull descansar, deixar aquesta tortura contínua i surar damunt l'aire, viure sense pensar.

"Tretum, tretum tri cap cuna cum, tre tuc, truc te, com camina es viatger. Que cerca? Que li falta? Que vol descobrir?"

Contemples un paisatge majestuós, ídilic, encantador, els ulls no abasten per absorbir tots i cadasqun dels detalls que formen i exclúsivitzen aquest paisatge, ... relaxat, tot comença a enfosquir-se, poc a poc, la llum cedeix pas a la negror i al límit de l'horitzó, que baixa com un teló, la lluita és aferrissada, la línia baixa lenta, confusa, desdibuixada, disfrutes fins l'últim raig lluminós, fins que finalment la foscor neutralitza i et priva de l'esplendor.

En certa manera te és igual, tu saps des de que tenies un any que les coses no deixen d'existir perquè no les vegis, saps que quan aixequis les pipelles quasitot seguirà al seu lloc amb la mateixa bellesa.

Aquesta experiència et tranquilitza ...

Sents? Sents el silenci? La remor de la mar? Algun ocell? Escoltes els cants que et regalen, reculls eixams de sensacions, totes elles fonts de benestar. Alhora, la trista negror es transforma en un mantell vermell fruit de la sang de la batalla. Quina calentor! Comença al cap, recorr el tronc, arriba fins als peus i com no, als genitals. La sang es mobilitza, es mou pel cos i es concentra a l'entrecama. Aviat sents el batec que fa creixer el teu sexe, les sensacions es multipliquen, qualqun que altre calfred, la pell es torna com la gallina, se t'aixequen els pèls i de sobte sents la calor del sol. Ha deixat de jugar amb els núvols i ha vengut a vorer-te. T'acaricia el teu cos nu. Es pot demanar res més?

La brisa de la mar es filtra per devora el teu envà, inspira, omple el teu cos d'O2, percebeix el teu ventre, com puja, com baixa, com proporciona energia al teu interior. El teu cos descansa, s'enfonsa de dins l'arena que et sosten, l'ocell canta, la sang et bull, l'aire et parla i obris els ulls. Eeeeee! tot és aquí i tu també.

"El camí que camines és el camí que et descobreix, no cerc lo que me falta i no me falta lo que tenc. Ai, tre tuc, truc, te tru po tu te, txu txu txu txu ..."

Oh! Com estas petita, meva. Altre cop des de la calma, t'he penetrat, com ho fa una fina mà dins un guant de seda, quasibé sense adonar-te'n però sentint la meva presència. Tú, càlida i innocent, m'aculls sense remugar; és cert, a tu també t'agrada, t'emonciona. Estas diferent, com sempre, no t'amagues del sol i somrius a la lluna. Sovint, sempre trob en tú allò que cerc, perquè tú m'ho dones tot sense negar-me res, inclòs allò que és dolent per mi. Acte de confiança per respectar la meva llibertat, la qual cosa només puc respondre amb una total gratitut. Gracis pel que m'has donat, gracis pel que me dones i gracis pel que em donaràs. Ara me n'he d'anar.