Administrar

Petits fragments de tu, que s'il·luminen, prenen força i brillen.

Odi

Xuiuxiu | 18 Octubre, 2006 23:06 | facebook.com google.com

M'odiï. M'odiï per no fer el que m'havia dit que faria,

m'odiï per no ser qui volia ser, m'odiï per no saber escriure amb la mà esquerre,

m'odiï per no veure les intencions de la gent, m'odiï per no saber llegir entre línies,

m'odiï per ser tant lent o ràpid (veste'n tu a saber),

m'odiï per ser tant exigent, per no donar valor a les coses,

m'odiï per no saber volar, per no trobar, per no cercar, per caure i fotrer-me de nas,

m'odiï per no saber triar, per no saber jugar, m'odiï per no entendre i desatendre,

m'odiï per estimar, m'odiï per odiar, per evocar,

m'odiï per estimar, m'odiï per no donar plaer, per cremar, per no ajudar,

m'odiï per esnifar, per encalçar allò que mai he anhelat,

m'odiï per girar la vista i fer com que no t'he vist, que no t'he sentit, que no has existit.

Perdut

Xuiuxiu | 13 Octubre, 2006 14:55 | facebook.com google.com

Perdut. En un lloc indeterminat de l'espai-temps, s'alcen columnes vora meu de dubtes que s'interposen en la direcció que he d'agafar. He de justificar-me i raonar-me cada pas que vull donar. Entre tantes explicacions i la recerca de les mateixes m'han ennuvolat encara més. La premisa de que com més saps més qüestions se't plantegen, agafa una rellevància major. Ho intent de debò, però he entrat dintre d'una espiral on avançar es torna proporcionalment més difícil, degut a la força d'atracció del centre. No vull desistir, però la tentació de deixar-te endur és cada pic més gran.

Escolt tot el que m'envolta fins a quedar anestesiat, els meus pensaments m'absorbeixen, em paralitzen, i no em vull donar conta però estic perdut. Perdut. Perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut... Vull fogir d'aquí, arrancar a correr i no aturar fins a trobar algo que reconegui, que me sigui familiar. Al final de tot, només vull descansar, deixar aquesta tortura contínua i surar damunt l'aire, viure sense pensar.

Diumenge dematí

Xuiuxiu | 01 Octubre, 2006 21:48 | facebook.com google.com

"Tretum, tretum tri cap cuna cum, tre tuc, truc te, com camina es viatger. Que cerca? Que li falta? Que vol descobrir?"

Contemples un paisatge majestuós, ídilic, encantador, els ulls no abasten per absorbir tots i cadasqun dels detalls que formen i exclúsivitzen aquest paisatge, ... relaxat, tot comença a enfosquir-se, poc a poc, la llum cedeix pas a la negror i al límit de l'horitzó, que baixa com un teló, la lluita és aferrissada, la línia baixa lenta, confusa, desdibuixada, disfrutes fins l'últim raig lluminós, fins que finalment la foscor neutralitza i et priva de l'esplendor.

En certa manera te és igual, tu saps des de que tenies un any que les coses no deixen d'existir perquè no les vegis, saps que quan aixequis les pipelles quasitot seguirà al seu lloc amb la mateixa bellesa.

Aquesta experiència et tranquilitza ...

Sents? Sents el silenci? La remor de la mar? Algun ocell? Escoltes els cants que et regalen, reculls eixams de sensacions, totes elles fonts de benestar. Alhora, la trista negror es transforma en un mantell vermell fruit de la sang de la batalla. Quina calentor! Comença al cap, recorr el tronc, arriba fins als peus i com no, als genitals. La sang es mobilitza, es mou pel cos i es concentra a l'entrecama. Aviat sents el batec que fa creixer el teu sexe, les sensacions es multipliquen, qualqun que altre calfred, la pell es torna com la gallina, se t'aixequen els pèls i de sobte sents la calor del sol. Ha deixat de jugar amb els núvols i ha vengut a vorer-te. T'acaricia el teu cos nu. Es pot demanar res més?

La brisa de la mar es filtra per devora el teu envà, inspira, omple el teu cos d'O2, percebeix el teu ventre, com puja, com baixa, com proporciona energia al teu interior. El teu cos descansa, s'enfonsa de dins l'arena que et sosten, l'ocell canta, la sang et bull, l'aire et parla i obris els ulls. Eeeeee! tot és aquí i tu també.

"El camí que camines és el camí que et descobreix, no cerc lo que me falta i no me falta lo que tenc. Ai, tre tuc, truc, te tru po tu te, txu txu txu txu ..."

Junts

Xuiuxiu | 26 Setembre, 2006 17:15 | facebook.com google.com

Oh! Com estas petita, meva. Altre cop des de la calma, t'he penetrat, com ho fa una fina mà dins un guant de seda, quasibé sense adonar-te'n però sentint la meva presència. Tú, càlida i innocent, m'aculls sense remugar; és cert, a tu també t'agrada, t'emonciona. Estas diferent, com sempre, no t'amagues del sol i somrius a la lluna. Sovint, sempre trob en tú allò que cerc, perquè tú m'ho dones tot sense negar-me res, inclòs allò que és dolent per mi. Acte de confiança per respectar la meva llibertat, la qual cosa només puc respondre amb una total gratitut. Gracis pel que m'has donat, gracis pel que me dones i gracis pel que em donaràs. Ara me n'he d'anar.

Se t'escapa!

Xuiuxiu | 25 Maig, 2006 15:53 | facebook.com google.com

Un ós polar camina entre palmeres, clavat a l'arena un gelat intacte enmig del desert, m'enlluerna un gran sol alhora el meu cervell intenta assimilar. He atrevessat l'Arc de Sant Martí i l'arena s'ha convertit en aigua, el Mediterrani, s'obri davant mi, l'ós és ara un pingüí. Les palmeres formen part d'una atípica ciutat, l'ambient tranquil i serè, la normalitat sembla ésser. Les arrels dels arbres cerquen llum del sol. Animals exòtics moren, decreixen i es desfan, el cervell continua assimilant. Estrany és, una al·lota corr agitada, cara d'ansiosa i alterada, regirada per la meva presència, ve cap a mi, la camiseta m'agafa i em sacseja de mala manera. Not la seva forta i desmesurada palpitació, intensa respiració, cara de cerca sense trobada i balbeja extranyes paraules d'un idoma que a reconèixer no encert. "Oh' trid moc es on òrep arucol b ma mitse't" Jo bocabadat com un gorrió, no assimil tal expressió. Buit de sentiment gir la cara cap al cel, m'enlluern. Aquí mai es pon el sol.

Un racó ...

Xuiuxiu | 21 Maig, 2006 17:39 | facebook.com google.com

Des de un racó de l'univers on s'acomulen sentiments i pensaments, on broten ànsies de ser, què? no ho sé, per mi són i per tu el que vulguis. Móns petits, móns grans, extensos o reduïts, oberts o tancats, expresats o reprimits, es concentren dintre d'un punt que un dia o un altre desapereixerà sense completar la volta del temps i de l'espai. Llavors ja no tindrà solució i tots haurem perdut un poquet, tant poc, tant insignificant que ni tan sols mos n'adonarem que hi ha alguna cosa que ens falta. Valores el que tens quan et falta, aprofita, no fos cosa que quan et falti ... Mentrestant, el marès segeix filtrant rius fins arribar la profunditat on a ningú li fan mal, perquè allà, ningú hi arriba.
«Anterior   1 2 3 4 5
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS