Espurnes interiors

Un ós polar camina entre palmeres, clavat a l'arena un gelat intacte enmig del desert, m'enlluerna un gran sol alhora el meu cervell intenta assimilar. He atrevessat l'Arc de Sant Martí i l'arena s'ha convertit en aigua, el Mediterrani, s'obri davant mi, l'ós és ara un pingüí. Les palmeres formen part d'una atípica ciutat, l'ambient tranquil i serè, la normalitat sembla ésser. Les arrels dels arbres cerquen llum del sol. Animals exòtics moren, decreixen i es desfan, el cervell continua assimilant. Estrany és, una al·lota corr agitada, cara d'ansiosa i alterada, regirada per la meva presència, ve cap a mi, la camiseta m'agafa i em sacseja de mala manera. Not la seva forta i desmesurada palpitació, intensa respiració, cara de cerca sense trobada i balbeja extranyes paraules d'un idoma que a reconèixer no encert. "Oh' trid moc es on òrep arucol b ma mitse't" Jo bocabadat com un gorrió, no assimil tal expressió. Buit de sentiment gir la cara cap al cel, m'enlluern. Aquí mai es pon el sol.