Espurnes interiors

Perdut. En un lloc indeterminat de l'espai-temps, s'alcen columnes vora meu de dubtes que s'interposen en la direcció que he d'agafar. He de justificar-me i raonar-me cada pas que vull donar. Entre tantes explicacions i la recerca de les mateixes m'han ennuvolat encara més. La premisa de que com més saps més qüestions se't plantegen, agafa una rellevància major. Ho intent de debò, però he entrat dintre d'una espiral on avançar es torna proporcionalment més difícil, degut a la força d'atracció del centre. No vull desistir, però la tentació de deixar-te endur és cada pic més gran.

Escolt tot el que m'envolta fins a quedar anestesiat, els meus pensaments m'absorbeixen, em paralitzen, i no em vull donar conta però estic perdut. Perdut. Perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut, perdut... Vull fogir d'aquí, arrancar a correr i no aturar fins a trobar algo que reconegui, que me sigui familiar. Al final de tot, només vull descansar, deixar aquesta tortura contínua i surar damunt l'aire, viure sense pensar.