Espurnes interiors

Suposem, que és vera... hi ha una finestra oberta al meu passat, que mai vaig saber, voler o poder tancar. En lloc d'això la vaig amagar, enterrar-la baix sentiments, records i altres grumolls. Desterrada de l'existència en l'oblit ocupà el seu lloc i ara, el futur ja és passat i el passat torna gran. Mentrestant la finestra segueix filtrant un aire malalt, hostil i podrit que trontolla les parets d'avui.
Començà amb una certa incomoditat, lleugera clar està, quasibé imperceptible però que amb el transcurs del temps ha pres forma fins a convertir-se en la pedreta molesta de dins la sabata. Aquesta m'acompanya a tot arreu tot el temps i sé que si no la trec al final me farà coixejar.

Per tant he decidit fer un mirada enrera de caire peculiar, no només pensant amb lo bo... ans reviuré tots els malsons, rebostejaré tot el rebost cercant d'on ve la mala olor, seguiré les cordes que no duen enlloc lligat, treuré l'absurd i ho convertiré amb matèria per pastar, m'interrogaré, per què? on era? ho vaig deixar estar? Cercaré el que no entenc, la ira i la desil·lusió. Replantejaré les pors, les angoixes i el mals. Destaparé forats i obriré portes que duen molts d'anys tancats, passatges desagradables, que s'obliden però no desaparixen mai.

Arreu, arreu!