Espurnes interiors

Avui, no ha fet bon dia a Mallorca,
a mitja tarda, s'horabaixa,
cap allà a les cinc, assegut
a una de les poques cadires aixutes
d'un bar de Ciutat,
el cel gris pulveritzava gotes
d'aigua que banyaven a tothom,
mirava enlloc, és a dir, per tot.
Pensava en tots els poemes que mai escriuré,
en res, en la mar, en el futur,
en la mort, en la mort d'un nin
a les cinc de la tarda,
atropellat per un cotxe just a deu metres de Sa Plaça.
Sobresaltat, no he reaccionat tal i com esperava,
fred, temperamental, he vist, és mort.

Massa gent corr per veure tan dramàtica escena,
d'altres criden i corren cap a altres direccions.
Jo flash a la innocència d'aquest nin
que no anirà pus a escola,
es perdrà l'institut i
no sabrà mai que és la universitat,
no canviarà totes les dents,
tampoc tornarà a veure arribar els Reis
per més tard obrir ses juguetes,
no li sortiran grans a la cara,
ni recordarà les festes amb els amics,
no sabrà quin olor fa la seva estimada,
s'haurà perdut el gust de la primera besada,
el fer l'amor i una llista inacabable de desitjos de vida.

Avui he mort amb ell,
tanta sort que només siguin paraules.