Espurnes interiors

Avui no ha passat,
asseguts a la vorera
d'un carreró sense nom,
o amb nom que no record
enlluerna llum artificial
reflectida a l'espesa boira,
dialogam, lleugerament,
amb paraules màgiques
sense presses ni nerviosisme,
en pau,
em sorprens amb una besada,
-no és real-
la teva mirada es d'incredulitat
(no t'ho esperaves?)
-pot ser mai!-
m'agafes la mà, em portes
a una casa on no he estat en ma vida,
però em resulta familiar,
de companyia estranya,
estrangers, casa de cultura,
somnis,
-d'on prové tot això?-
intercanviam noves besades,
m'agrada,
m'ho començ a creure,
m'agrades!
-no t'ho havia dit mai-
-quin curt que som!-
m'ensenyes,
ens posem els cascos,
escoltem música,
quina cançó...
avui encara no ha passat.